Avui ja no puc més, avui més que mai t’he necessitat…Com des de fa temps els problemes es multipliquen i avui ja no puc, necessite contar-li-ho algú, necessite que algú em diga que no plore i lluite, necessite una espenta d’algú que no vulga res a canvi d’ella.
Pot ser els meus problemes no siguen els més importants del món, però són els meus i m’importen. Segur que hi ha molta gent amb problemes més greus que els meus, però els meus són meus i m’importen.
És difícil intentar animar ningú quan eres tu el que necessita ànims. És molt dur passar el dia esperant el so d’una melodia que mai sona, unes lletres que no arriben, un somriure que no està i una caricia que sembla tan llunyana com la distància que ens separa...
Alçar-me sempre se m’ha donat bé, quasi tant com caure, però ara que estic al terra abans d’alçar-me per mi mateix necessite vore un gest de complicitat, no et demane que m’ajudes a alçar-me, sols vull sentir que estàs disposta a fer-ho…
Avui de nou torne a plantejar-me el meu futur. Demà no sé si estaré ací o allà i a més no sé si vull saber-ho. Avui una vegada més me n’adone d’un nou engany… Com puc ser tan simple? Avui he tornat a perdre allò que per poc temps havia aconseguit…
Tan sols necessitava escoltar-te tan sols necessitava paraules d’ànims. Potser tu les necessites més que jo, però jo avui les necessitava…
