domingo, 23 de septiembre de 2012

Saudade


No sé massa bé perquè però cada vegada que estic a Portugal be siga al nord o al sud (completament diferents) aquest sentiment m'envaeix...

El cap de setmana ha sigut llarg com feia temps que no era i he arribat a oblidar fins i tot el so de la meua veu. M'he perdut per carrers estrets sense ningun tipus d'ordre ni sentit, regats per les esquitxades de l'aigua que dona sentit al ser i a l'estar d'aquestes ciutats. He visitat túnels foscos i humits valorats en mils de milions d'euros. Penjat a centenars de metres d'altura t'he escrit i pujant costeres infinites he parlat amb tu...

Acumulant kilòmetres a les cames i rodejat d'estranys he sentit una pena estúpida per allò que m'envoltava... La gent bevia i reia, els xiquets jugaven, els turistes feien fotos i res indicava la pena que sentia, però la sentia... Potser siga el temps fred, potser la plutja, potser la falta de sol o segurament que tu estàs lluny, però la deessa Némesis no ha estat de la meua part.

Ja tinc ganes de tornar, de recórrer les carreteres amb tu, de deixar la ment en blanc concentrant-nos en les curves, de gaudir de l'eixam de gent que gaudeix com nosaltres de l'olor a goma cremada i del silenci que ens envoltarà a la nit. Tinc ganes de fundir-me amb tu i d'acariciar la teua pell fins que se m'adormen les puntes dels dits, tinc ganes de murmurar-te suaument a cau d'orella coses que ja saps i tinc ganes de sentir-te riure.

La setmana es farà llarga, encara que ho intente no puc deixar de pensar-ho. Se'm fa un muntanya insuperable fer allò que se'm suposa fer però afortunadament en aquest cas, el temps passa i passarà.

Fins prompte menudeta meua! Com sempre, t'he trobat, et trobe i et trobaré molt a faltar...