A vivir

M'atrevisc a copiar per a tu aquest text del mestre Benedetti.

Mai arribaré a escriure com ell, però sent tot allò que ell va escriure...

Quisiera conocerme y conocerte

y calmar esta sed entre tus labios

olvidarme de todos los resabios

jugar sin el miedo de perderte

no es cosa de aceptar la mala suerte

y llenar el vacío con agravios

lo mejor es quedarse con los sabios

lo más lejos posible de la muerte

no está de más un poco de lujuria

para alegrar las tardes de la siesta

y desarmar la próxima penuria

con tus señas de azar o con las mías

el amor tiene siempre algo de fiesta

a vivir a vivir que son dos días.

M. Benedetti

Te deseo

A cada instante, cada momento, cada suspiro, te deseo…

Será porque tu imagen se refleja en cada objeto que miro, en cada gota de lluvia que se desliza entre mis dedos…

Será porque pienso en ti cada segundo que no estoy contigo y cuando estoy también…

Será porque desde hace mucho te convertiste en lo más importante de mi…

Será porque tu sonrisa engrana cada parte de mi cuerpo para seguir en movimiento…

Será porque daría mi vida para que jamás derramases otra lágrima…

Será por eso y por mucho más…

Lo único que se, es que te deseo…

Somiar

Després del cap de setmana amb tu, el període de temps fins tornar a vore't es presenta com deu ser allò que anomenen infern... Espere que siga almenys un poc millor que el conjunt d'aquest grapat de desagradables sensacions, perquè de ben segur que hauré de passar un temps allí.

La casa amb tu està plena, omplis el buit que cal per anomenar-la llar i encara que totes les finestres conviden a entrar a l'obscuritat la llum del teu somriure tomba prompte les intencions d'aquesta. Amb tu el meu poble és complet, sense tu no tinc res que realment necessite...

Ací al davant, l'infinit blau de la mar es rendeix als teus peus assumint la derrota de la breu però intensa lluita que algun dia vareu arribar a mantenir, conscient que si ella no ho ha aconseguit, res ni ningú podrà mai separar-me de tu...

Cada cop està més a prop estar junts. Sols necessitem un poc més de paciència per aconseguir el que des de fa tant de temps busque. Però encara que sembla immediat, els dies passen lents, més lents que mai fins ara, però de ben segur més ràpids del que passaran les pròximes setmanes.

En pocs dies pretenc aclarir un poc el meu opac futur i llavors intentaré que tot allò que vinga després de les pròximes setmanes estiga construït al voltant teu.

Et trobe molt a faltar...

Paral·lelisme injust

Segurament siga perquè tothom em crida pel primer cognom, però el fet és que normalment tinc més al cap el Tercero que el Gea.

Avui a l’hospital he recordat que Gea és tant present amb mi com Tercero…

Després d’uns quants anys sense relació he tornat a vore al germà del meu avi. No sé massa bé el nom del parentesc que ens uneix, però tampoc m’importa. L’he trobat allí al llit de l’hospital, sense gairebé poder moure’s, però amb la força que sempre l’ha caracteritzat a ell i que caracteritzava més si cap al meu avi. Els dos foren homes de camp, homes durs i treballadors, homes senzills i sincers, homes nobles amb honor i sense maldat, homes dels que ja pràcticament no queden. D’ells vaig aprendre la majoria del que sóc avui, ma mare em diu que els meus gestos són calcats als d’ells, que les meues reaccions li recorden a son pare i que no puc negar quina sang porte cada vegada que esclata el meu geni.

Pepe, així s’anomena el germà del meu avi, m’ha dit com si fos el més normal del món que es moria, aquelles paraules han eixit de la seua boca sense el més mínim gest a la seua cara, amb una indiferència pròpia d’aquell que sap que no té res a fer. Amb un gest m’ha demanat que li donés la mà i me l’ha atapeïda fort, tan fort com quatre operacions en un dia li han permés.

Aquestes paraules i aquest gest m’han fet pensar, m’han fet pensar molt…

Perquè és tot tan injust? Ell a l’igual que el meu avi són i eren persones treballadores i nobles, sense vicis coneguts, amb l’única idea al cap de traure endavant a les seues famílies. Han hagut de lluitar sempre per tot i mai ningú els ha regalat res. Perquè el destí juga eixes males passades? No és just, no ho és…

Al deixar a ma mare t’he cridat. Noa no està bé… Si tot el del germà del meu avi em pareix injust no sé com expressar el de Noa… Perquè? Ell és sol un xiquet. Perquè ha de passar per tot açò?

No entenc res, i al meu cap es repeteix sempre la mateixa paraula: perquè?
Espere que Noa millore prompte i encara que sé que no serà gens fàcil, desitge amb tota la meua ànima que es recupere tan ràpid puga…

Sé que no estàs bé menudeta i odie estar lluny de tu i no saber com ajudar-te… Ho sent…

Grip

Feia ja molts anys, tal vegada, tenint en compte la meua sort, massa temps, que escapava de la maleïda grip. El 2011 ha acabat amb el cicle i ja duc més de tres dies dormint, dormint i dormint. He passat més temps amb els ulls tancats en tres dies del que solc tindre'ls en un mes!

He estat a casa i he limitat els meus moviments als estrictament necessaris, la meua alimentació s'ha reduït a fruita i coses congelades, no he fet ningun tipus d'esforç, però així i tot estic cansat, molt cansat...

Cada dia intente eixir, fer coses, estar actiu, però el meu cos em demana una treva i forçadament, no tinc més remei que donar-li-la. Em note sense ànims, sense espenta, sense l'energia que cada dia em fa moure i fer mil i una coses, i no m'agrada aquesta sensació...

M'agradaria tindre't a prop. Potser siga egoista desitjar que estigues amb mi en aquests moments, perquè la majoria del temps crec que ni tan sols parlaria, però no t'imagines quan m'agradaria dormir amb el cap recolzat en tu. Que a l'obrir els ulls per un instants veguera la teua imatge. Agarrar la teua mà per a dormir i passar el temps al teu costat.

Ja fa dies que no et veig, i quan ho vaig fer em vaig quedar amb fam de tu! Espere que tot vaja bé i poder tenir-te a prop de nou prompte menudeta!

Et trobe tant a faltar...

Feliç any nou!

De ben segur no va ser el millor sopar i de ben segur no va ser la millor nit de festa que hem passat junts però segur que va ser la meua millor entrada d'any...

No recorde ningun sopar de cap d'any més mal organitzat. Des del principi fins el final. Cada plat era pitjor que l'anterior i fins i tot la coca-cola s'ofenia si intentaves fer cali-motxo amb allò que l'home del bar anomenava vi. Et recorde davant meu, sense menjar i respirant a dures penes. Què mal ho vaig passar de vore't!

A la platja tot va millorar. Potser per l'efecte de l'alcohol, potser perquè ja no estàvem tan angoixats, potser perquè ja estaves més relaxada o potser per un conjunt de tot. Ens vàrem riure, vàrem ballar per primera vegada junts i sobretot et vaig besar una i mil vegades, et tenia al meu costat i vaig ser feliç cada vegada que vaig vore un somriure a la teua cara.

Haguérem de tornar prompte a casa, a l'endemà havíem de matinar. La veritat és què no em va importar gens, de fet ho vaig agrair. Tenia moltes ganes de passar la nit a casa amb tu, de sentir el teu cos nu junt al meu, d'abraçar-te després de jugar i de besar-te abans de dormir. De besar-te al despertar i de descobrir com cada vegada que passem junts la nit quan meravellosa eres al dormir. De trencar el meu somni de despertar al teu costat amb el bon dia que es diu mig dormint. De no passar fam de tu...

Et vaig perdre dins d'un vagó de tren de nou i vaig caminar fins al cotxe sense ninguna altra idea al cap que la de tornar a vore't...

Gràcies pel millor cap d'any de mai...

Estado de emergencia

Temprano, muy temprano y frío, muy frío. Así despierto la mañana del ya famoso sábado.

Tardo entre poco y nada en prepararme y salir. Aunque mis ojos pesan hoy, mis piernas no dudan en soportar cualquier peso que se les eche encima. Llevo dos semanas fuera de casa y otras pocas más sin verte y por fin, en unas horas, todo esto estará solucionado.

El primero ha salido bien. Respiro profundo y aliviado. Salvo algún problemilla con uno de los muchos gigantes rubios que pueblan este país por el coche de alquiler (como siempre que vengo aquí), la mañana sigue el curso esperado. Nunca había estado en Zurich y me apetecía explorar un nuevo pedazo de mundo. Pronto todo cambió, y mis ganas de ver aquello se perdieron tras unos pocos metros recorridos a gran velocidad.

Letras rojas, muchas letras rojas y todas apuntando a un mismo destino… No quería esperar lo esperado ni pensar en lo que desde el principio me pasaba por la cabeza pero el egoísmo humano, la soberbia y la falta de escrúpulos golpearon a mi sentido común hasta hacerlo despertar de forma brusca.

¡Otra puta vez! ¿Porque siempre me pasan las cosas cuando más ganas tengo de verte? Recorro el aeropuerto en busca de información. Pregunto a gente que ni conozco y nadie sabe nada. Quemo el teléfono a llamadas al mismo ritmo que mi esperanza se va convirtiendo en cenizas…

Después de una batalla contra otros muchos inocentes consigo un papel donde va impresa la esperanza de verte, aunque sea, un día más tarde. Me repito que podría ser peor, que mire a mi alrededor y vea la desesperación de aquellos que no han conseguido aún nada, pero no puedo pensar sinó en que podría ser mejor, en que debería ser mejor!

En este hotel rodeado de nieve que lo cubre todo pienso en ti en cada instante, pienso en tu sonrisa y en tus ojos y pienso en las ganas enormes que tengo de darte un beso. Pienso en mañana y en olvidar esto y me repito para intentar consolarme que cada cosa que pasa tiene un sentido y que tarde o temprano, al final, el tiempo pone todo en su sitio…

¡Hasta mañana mi niña!