Lluny

Fa molta fred. Fred com no recordava en molt de temps, i el meu cos sols demana un descans que no s'ha guanyat i un menjar que de ben segur no necessita.

Els dies ací són curts i tristos. Desperte i és obscur i a l'eixir de l'edifici on passe el dia és més obscur encara si cap. No sé si es per la fred o per la necessitat de tu però cada cosa que faig, per simple que siga, suposa un gran esforç... Lluite cada vesprada contra l'apatia que em convida a no fer res i intente relacionar-me amb gent de la qual ni tan sols conec el nom.

Camine a la nit mentre la neu s'amuntega a les meues sabates. Camine sense saber on, camine sol i no pense, sols anime al temps amb totes les forces que la fred em permet a que siga més ràpid...

El cap de setmana s'ha fet etern i conec per primera vegada el significat de l'expressió "Matar el temps". Tinc coses a fer però no tinc gana de fer-les. Perquè? No ho sé, i com ja saps, no m'agrada no saber les coses que faig...

L'únic que vull és vore't, vore't i estar amb tu. Tornar a tenir-te a prop, sentir la teua pell junt a la meua i somriure... Vull tornar a tenir el somriure estúpid que apareix sense jo voler quan et tinc a prop.

Neva menudeta, neva molt. T'imagine abraçada a mi lluitant junts contra la fred i gaudint de la llibertat que sols uns quants milers de kilòmetres ens poden donar. Recordes Groningen? Jo no ho oblidaré mai, i menys ací a pocs kilòmetres d'allí...

Et vull menudeta! No t'imagines quan et trobe a faltar...

Nervis, nervis i més nervis!

Buf! Els últims dies han sigut una passada! No he parat ni un segon, i els nervis no m'han deixat gaire menjar ni dormir...

Feia temps que la buscava, i fou quasi per casualitat que la trobara a Pamplona. Des del dia de la telefonada no he parat ni un segon. Pujant a Pamplona, visitant els bancs, molestant un i altres, buscant i buscant per internet i sobretot intentant que de tot aquell caos aparegués el teu regal...

Avui era el dia... Com desde ja fa uns dies he sigut més ràpid que el rellotge i m'he adelantat a cada segon del dia. Cridades desde primera hora, nervis desde el primer segon i molt al meu pesar, alguna que altra mentida necessària per a que tot isquera com estava planejat.
He arribat a Madrid abans del previst però més tard que el transportista. Ja comencem! He pensat mentre accelerava un poc més del que devia. El xic m'ha fet un favor i m'ha esperat. He intentat recompensar-lo com bonament he pogut, però era conscient que ni tots els diners del món podrien recompensar-lo si tot eixia bé...

Ara ja sols quedava anar a per tu i ja estava tot. O això almenys pensava... De camí a la teua feina he començat a pensar en la possibilitat de que algú la furtés. He fet mitja volta i he passat un parell de vegades per davant d'ella i tot pareixia al seu lloc. Sí, potser he sigut un poc maniàtic, però l'estrés dels últims dies no em deixava pensar en gelat... No pot ser! He tornat a pensar mentre accelerava de nou per tal de no arribar tard a per tu. El temps havia passat volant entre la descàrrega i la vigilància, i si m'enganyava de camí o passava qualsevol imprevist no arribaria a hora a per tu. Afortunadament tot ha anat bé, i he tingut fins i tot, temps de fer un café més o menys relaxat mentre t'esperava.

El camí a ta casa (després d'una altra mentida) se'm fa etern. Estic nerviós, i sols espere que tot vaja bé...

Per fi t'he donat els papers, per fi l'has vista i encara que hui no has reaccionat massa, la teua cara i els teus ulls han sigut recompensa més que suficient pels mals moments d'aquests dies. Espere que la gaudeixques i que tingues molt de compte, perquè si et passara qualsevol cosa em moriria...

Quan m'agrada vore't feliç, quan m'agrada que el teu somriure òmpliga la teua meravellosa cara, quan m'agrada que m'abraces, quan m'agrada estar amb tu...

Gaudeix-la menudeta meua! Quan m'agradaria poder estar amb tu les primeres voltes...

Avui com sempre, et trobaré molt a faltar...

Gazzz!

Ya tenía ganas. Había contado cada segundo para volver a verte, y por fin lo hacia de nuevo. El tiempo es tan lento lejos de ti...

Empezamos nuestro fin de semana conduciendo, lo acabé conduciendo, a mitad estuvimos conduciendo y el poco tiempo que no lo hicimos lo pasamos viendo a gente conducir. Normal que me pasase tan de prisa!

Es curioso el hecho de pasar tanto tiempo conduciendo y, pese a que disfruto haciéndolo, lo mejor del fin de semana haya pasado sin hacerlo... Poder pasear contigo, poder cenar contigo, poder dormir contigo. Pequeños y cotidianos detalles que desgraciadamente no son tan cotidianos para nosotros han llenado un maravilloso fin de semana...

Sabes? Hacía mucho tiempo que no lo pasaba tan mal como en la estación del tren... Te vi perderte en las entrañas de esa enorme serpiente de metal que te llevaría lejos y sentí sobre mi todo el peso del mundo, me sentí débil, pequeño, impotente... Quería pasar la miserable línea que nos separaba, cogerte fuerte del brazo y llevarte fuera de todo aquel tumulto, marcharnos a casa los dos y decirte que ya no me separaría de tu lado, pero sabía que no podía... Pero te prometo que podré, y espero poder pronto, porque las esperas sin ti son simplemente insoportables...

Te echo muchísimo de menos pekeñaja...

Silenci

La ràdio, el vent i un poc de sol… Desde fa uns anys fidels companys de viatge…

Avui potser tot és un poc diferent. Avui no m’he de preocupar de res, sols d’estar, estant ja és més que suficiente i així sí que es pot gaudir de la meua oficina…

Les ràfegues de vent i uns acords de guitarra em recorden que no dorm, que aquesta pau i aquest silenci són reals. Ací dalt no hi ha problemes amb les enveges, no hi ha problemes de treball ni de diners, ací ningú et molesta si tu no molestes, i ningú pregunta ni perquè sí o perquè no…

Fa temps que pense en perdre’m amb tu per llocs com aquests, llocs on no importa res, tan sols la persona que tens al costat. Aquest cap de setmana hem estat junts de nou, i com sempre els segons han sigut més ràpids del que són sense tu… Els dies després de vore’t són cada vegada pitjors, una mescla de tristesa, por i impotència, un voler i no poder, un ser i no estar… Cada kilòmetre és més llarg que l’anterior i cada dia passa més i més lent…

Busque i trobe els ànims per continuar al teu somriure, al to de la teua veu, i quan la foscor de la nit apareix desde primeres hores del dia pense el moment de tornar a vore’t…

Quantes vegades somie el dia que finalment poguem estar junts… Quans dies passe sols amb l’única idea al cap de despertar al teu costat…

Avui és un dia dur, però l’afronte amb la força recuperada que em dona estar temps al teu costat i sé que amb ella res ni ningú pot fer-me front!

Com sempre menudeta, et trobe molt a faltar…