Lluny

Fa molta fred. Fred com no recordava en molt de temps, i el meu cos sols demana un descans que no s'ha guanyat i un menjar que de ben segur no necessita.

Els dies ací són curts i tristos. Desperte i és obscur i a l'eixir de l'edifici on passe el dia és més obscur encara si cap. No sé si es per la fred o per la necessitat de tu però cada cosa que faig, per simple que siga, suposa un gran esforç... Lluite cada vesprada contra l'apatia que em convida a no fer res i intente relacionar-me amb gent de la qual ni tan sols conec el nom.

Camine a la nit mentre la neu s'amuntega a les meues sabates. Camine sense saber on, camine sol i no pense, sols anime al temps amb totes les forces que la fred em permet a que siga més ràpid...

El cap de setmana s'ha fet etern i conec per primera vegada el significat de l'expressió "Matar el temps". Tinc coses a fer però no tinc gana de fer-les. Perquè? No ho sé, i com ja saps, no m'agrada no saber les coses que faig...

L'únic que vull és vore't, vore't i estar amb tu. Tornar a tenir-te a prop, sentir la teua pell junt a la meua i somriure... Vull tornar a tenir el somriure estúpid que apareix sense jo voler quan et tinc a prop.

Neva menudeta, neva molt. T'imagine abraçada a mi lluitant junts contra la fred i gaudint de la llibertat que sols uns quants milers de kilòmetres ens poden donar. Recordes Groningen? Jo no ho oblidaré mai, i menys ací a pocs kilòmetres d'allí...

Et vull menudeta! No t'imagines quan et trobe a faltar...