Silenci

La ràdio, el vent i un poc de sol… Desde fa uns anys fidels companys de viatge…

Avui potser tot és un poc diferent. Avui no m’he de preocupar de res, sols d’estar, estant ja és més que suficiente i així sí que es pot gaudir de la meua oficina…

Les ràfegues de vent i uns acords de guitarra em recorden que no dorm, que aquesta pau i aquest silenci són reals. Ací dalt no hi ha problemes amb les enveges, no hi ha problemes de treball ni de diners, ací ningú et molesta si tu no molestes, i ningú pregunta ni perquè sí o perquè no…

Fa temps que pense en perdre’m amb tu per llocs com aquests, llocs on no importa res, tan sols la persona que tens al costat. Aquest cap de setmana hem estat junts de nou, i com sempre els segons han sigut més ràpids del que són sense tu… Els dies després de vore’t són cada vegada pitjors, una mescla de tristesa, por i impotència, un voler i no poder, un ser i no estar… Cada kilòmetre és més llarg que l’anterior i cada dia passa més i més lent…

Busque i trobe els ànims per continuar al teu somriure, al to de la teua veu, i quan la foscor de la nit apareix desde primeres hores del dia pense el moment de tornar a vore’t…

Quantes vegades somie el dia que finalment poguem estar junts… Quans dies passe sols amb l’única idea al cap de despertar al teu costat…

Avui és un dia dur, però l’afronte amb la força recuperada que em dona estar temps al teu costat i sé que amb ella res ni ningú pot fer-me front!

Com sempre menudeta, et trobe molt a faltar…