Nervis, nervis i més nervis!

Buf! Els últims dies han sigut una passada! No he parat ni un segon, i els nervis no m'han deixat gaire menjar ni dormir...

Feia temps que la buscava, i fou quasi per casualitat que la trobara a Pamplona. Des del dia de la telefonada no he parat ni un segon. Pujant a Pamplona, visitant els bancs, molestant un i altres, buscant i buscant per internet i sobretot intentant que de tot aquell caos aparegués el teu regal...

Avui era el dia... Com desde ja fa uns dies he sigut més ràpid que el rellotge i m'he adelantat a cada segon del dia. Cridades desde primera hora, nervis desde el primer segon i molt al meu pesar, alguna que altra mentida necessària per a que tot isquera com estava planejat.
He arribat a Madrid abans del previst però més tard que el transportista. Ja comencem! He pensat mentre accelerava un poc més del que devia. El xic m'ha fet un favor i m'ha esperat. He intentat recompensar-lo com bonament he pogut, però era conscient que ni tots els diners del món podrien recompensar-lo si tot eixia bé...

Ara ja sols quedava anar a per tu i ja estava tot. O això almenys pensava... De camí a la teua feina he començat a pensar en la possibilitat de que algú la furtés. He fet mitja volta i he passat un parell de vegades per davant d'ella i tot pareixia al seu lloc. Sí, potser he sigut un poc maniàtic, però l'estrés dels últims dies no em deixava pensar en gelat... No pot ser! He tornat a pensar mentre accelerava de nou per tal de no arribar tard a per tu. El temps havia passat volant entre la descàrrega i la vigilància, i si m'enganyava de camí o passava qualsevol imprevist no arribaria a hora a per tu. Afortunadament tot ha anat bé, i he tingut fins i tot, temps de fer un café més o menys relaxat mentre t'esperava.

El camí a ta casa (després d'una altra mentida) se'm fa etern. Estic nerviós, i sols espere que tot vaja bé...

Per fi t'he donat els papers, per fi l'has vista i encara que hui no has reaccionat massa, la teua cara i els teus ulls han sigut recompensa més que suficient pels mals moments d'aquests dies. Espere que la gaudeixques i que tingues molt de compte, perquè si et passara qualsevol cosa em moriria...

Quan m'agrada vore't feliç, quan m'agrada que el teu somriure òmpliga la teua meravellosa cara, quan m'agrada que m'abraces, quan m'agrada estar amb tu...

Gaudeix-la menudeta meua! Quan m'agradaria poder estar amb tu les primeres voltes...

Avui com sempre, et trobaré molt a faltar...

Gazzz!

Ya tenía ganas. Había contado cada segundo para volver a verte, y por fin lo hacia de nuevo. El tiempo es tan lento lejos de ti...

Empezamos nuestro fin de semana conduciendo, lo acabé conduciendo, a mitad estuvimos conduciendo y el poco tiempo que no lo hicimos lo pasamos viendo a gente conducir. Normal que me pasase tan de prisa!

Es curioso el hecho de pasar tanto tiempo conduciendo y, pese a que disfruto haciéndolo, lo mejor del fin de semana haya pasado sin hacerlo... Poder pasear contigo, poder cenar contigo, poder dormir contigo. Pequeños y cotidianos detalles que desgraciadamente no son tan cotidianos para nosotros han llenado un maravilloso fin de semana...

Sabes? Hacía mucho tiempo que no lo pasaba tan mal como en la estación del tren... Te vi perderte en las entrañas de esa enorme serpiente de metal que te llevaría lejos y sentí sobre mi todo el peso del mundo, me sentí débil, pequeño, impotente... Quería pasar la miserable línea que nos separaba, cogerte fuerte del brazo y llevarte fuera de todo aquel tumulto, marcharnos a casa los dos y decirte que ya no me separaría de tu lado, pero sabía que no podía... Pero te prometo que podré, y espero poder pronto, porque las esperas sin ti son simplemente insoportables...

Te echo muchísimo de menos pekeñaja...

Silenci

La ràdio, el vent i un poc de sol… Desde fa uns anys fidels companys de viatge…

Avui potser tot és un poc diferent. Avui no m’he de preocupar de res, sols d’estar, estant ja és més que suficiente i així sí que es pot gaudir de la meua oficina…

Les ràfegues de vent i uns acords de guitarra em recorden que no dorm, que aquesta pau i aquest silenci són reals. Ací dalt no hi ha problemes amb les enveges, no hi ha problemes de treball ni de diners, ací ningú et molesta si tu no molestes, i ningú pregunta ni perquè sí o perquè no…

Fa temps que pense en perdre’m amb tu per llocs com aquests, llocs on no importa res, tan sols la persona que tens al costat. Aquest cap de setmana hem estat junts de nou, i com sempre els segons han sigut més ràpids del que són sense tu… Els dies després de vore’t són cada vegada pitjors, una mescla de tristesa, por i impotència, un voler i no poder, un ser i no estar… Cada kilòmetre és més llarg que l’anterior i cada dia passa més i més lent…

Busque i trobe els ànims per continuar al teu somriure, al to de la teua veu, i quan la foscor de la nit apareix desde primeres hores del dia pense el moment de tornar a vore’t…

Quantes vegades somie el dia que finalment poguem estar junts… Quans dies passe sols amb l’única idea al cap de despertar al teu costat…

Avui és un dia dur, però l’afronte amb la força recuperada que em dona estar temps al teu costat i sé que amb ella res ni ningú pot fer-me front!

Com sempre menudeta, et trobe molt a faltar…

Ira

Toda la tarde. Interminables horas que han durado mucho más de sesenta minutos... El engranaje de las agujas de los relojes parecía oxidado y por instantes mi cabeza empezaba a arder recordando todo el rencor que tiene acumulado... El rencor se convierte en pocos intantes en ira y ésta tarda mucho en desaparecer...

Se que ya no tengo futuro en esta empresa, se que lo único que me queda es aguantar hasta que tenga la suerte (porque hoy en día es cuestión de suerte) de encontrar un nuevo trabajo. Esta situación me quema por dentro, me cambia el humor y me está destrozando por dentro... Intento llevarlo lo mejor posible, aunque muchas veces mi lado emocional vence al racional y aunque se que no debo hacerlo me desplomo... Pienso en mi situación y me entristezco, pienso en todo lo que estoy dejando de lado y mi ánimo decae hasta lo más profundo de la tierra pero lo peor es cuando pienso que no puedo estar a tu lado y la ira fluye por cada poro de mi cuerpo... No me gusta hablar de trabajo porque se que siempre estoy al límite de explotar, y estar ahora aquí donde no se habla de nada que no sea de eso no me ayuda nada...

Quería salir un rato, pasear, despejarme, dejar escapar todas las ideas que mi yo impulsivo ha formado esta tarde e intenta hacer que lleve a cabo, pero no he podido, estoy destrozado, sin ánimos, sin ganas de comer... Sólo quiero dejar pasar los interminables segundos hasta que mis ojos se cierren, y como dice el refrán: "mañana será otro día".

Si supieses cuanto te echo de menos...

Fuera de lugar

Un nuevo domingo por la mañana... Llevo despierto desde creo las seis de la madrugada, mi cabeza junto con mi cuerpo vuelven a las andadas y vuelvo a no dormir. El cielo está nublado, gris y amenazante. Parece que el frío va pidiendo su turno y el calor resignado y consciente de que es justo se marcha poco a poco...

Ayer apenas hablé unos minutos contigo. Por la noche tu teléfono estaba desconectado y así seguía hace unos minutos. Necesito hablar contigo, me cuesta mucho estar lejos de ti y el hecho de no poder escucharte hace aún más difícil todo... Creo que estás enfadada conmigo. No se muy bien porque, pero lo he notado lo poco que hemos hablado desde el viernes. Supongo que será otra de las cosas que hago mal sin darme cuenta, otra de muchas...

La mañana del sábado fue complicada, pero la tarde fue terrible... Estaba con mis amigos de siempre, con los que he compartido gran parte de mi vida, pero no estaba agusto. No me preguntes porque, pero me noté todo el día fuera de lugar... No sabía que decir, no sabía de que hablar, no me apetecía reir. Porqué? Soy yo? Son ellos? La distancia y la falta de relación está enfriando todo... No se explicarlo y tengo una sensación mezcla de rabia y miedo, rabia por sentirme como me siento y miedo por seguir sintiendome así mucho tiempo...

Te eché mucho de menos mi niña. Contigo todo es más fácil... Debería haber ido a pasar el fin de semana contigo. No sabes cuanto me he arrepentido desde el mismo momento en que te lo dije...

Me siento mal, cansado y triste y no se porque ni que hacer para cambiarlo...

Ojalá estuvieses aquí pekeñaja...

Trist

És extrany...
És extrany explicar el perquè quan ni tan sols jo el sé... Demà començaré quatre dies de vacances, i no sé si els passaré amb tu. Puc assegurar-te, i creu-me que és veritat que no hi ha res que desitge més que estar al teu costat menudeta, però tinc una sensació rara... Note que per la meua culpa no tens temps per a tu ni per a la teua gent i això no m'agrada...
Demà veuràs de nou al teu germà i a les teues nebodes i de ben segur que t'apeteix estar amb ells i sobretot amb elles. Note que si vaig et privaré de temps al seu costat, que hauràs d'estar pendent de mi i no d'ells i de tu. Crec que no podràs vore a la gent i no vull que deixes de costat als amics de sempre...
Estic trist menudeta, estic molt trist. Per culpa de la feina ja no parlem tant, i la distància comença a ser insoportable... Vull vore't, vull passar amb tu aquests dies, però hi ha alguna cosa dins de mi que em frena, tinc una sensació extranya i asquerosa que em diu que dec deixar-te temps per a tu i per als teus. No em preguntes el perquè, perque és una sensació horrible que no sé explicar...
Passaré cada minut d'aquests dies pensant en perquè no estic amb tu, perquè estem lluny, perquè no puc gaudir de la coseta més meravellosa del món...
Odie la distància, odie la falta del temps, avui més que mai odie, i odie i odie molt.
Fa temps que plore i no puc parar, i no vull parar... Necessite vore't de nou bitxet meu, necessite un abraç, no puc més, avui no... Demà intentaré agarrar forces de nou, he de ser fort. Et vull tant...

Com sempre, et trobaré molt a faltar...

Diumenge sense tu...

Ja s'acaba el cap de setmana. No he parat ni un segon, sempre he tingut alguna cosa per a fer, algú a qui cridar, algú amb qui quedar, però no estic content...

Fa mesos que et tinc amb mi, que estic amb tu, potser no ets per a mi exclusivament, però estem junts... M'he acostumat a tenir-te a prop, a incloure't als meus plans i aquest cap de setmana t'he trobat molt a faltar...

Potser quan tu estàs deixe de fer alguna que altra cosa, perquè no hi ha temps físic per a tot, però puc asegurar-te sense por d'arrepentir-me que ho canviaria tot sense dubtar-ho per uns segons al teu costat...

Se'm fa dur estar tan lluny, se'm fa difícil escoltar-te i no poder-te tocar, se'm fa dur despertar sol, se'm fa impossible adormir-me sense el teu bes...

Espere poder vore't el cap de setmana, perquè encara que estigues ocupada, un sol abraç compensarà tots el kilòmetres que ens separen...

Quan desitge que estigues ací menudeta...