Paral·lelisme injust

Segurament siga perquè tothom em crida pel primer cognom, però el fet és que normalment tinc més al cap el Tercero que el Gea.

Avui a l’hospital he recordat que Gea és tant present amb mi com Tercero…

Després d’uns quants anys sense relació he tornat a vore al germà del meu avi. No sé massa bé el nom del parentesc que ens uneix, però tampoc m’importa. L’he trobat allí al llit de l’hospital, sense gairebé poder moure’s, però amb la força que sempre l’ha caracteritzat a ell i que caracteritzava més si cap al meu avi. Els dos foren homes de camp, homes durs i treballadors, homes senzills i sincers, homes nobles amb honor i sense maldat, homes dels que ja pràcticament no queden. D’ells vaig aprendre la majoria del que sóc avui, ma mare em diu que els meus gestos són calcats als d’ells, que les meues reaccions li recorden a son pare i que no puc negar quina sang porte cada vegada que esclata el meu geni.

Pepe, així s’anomena el germà del meu avi, m’ha dit com si fos el més normal del món que es moria, aquelles paraules han eixit de la seua boca sense el més mínim gest a la seua cara, amb una indiferència pròpia d’aquell que sap que no té res a fer. Amb un gest m’ha demanat que li donés la mà i me l’ha atapeïda fort, tan fort com quatre operacions en un dia li han permés.

Aquestes paraules i aquest gest m’han fet pensar, m’han fet pensar molt…

Perquè és tot tan injust? Ell a l’igual que el meu avi són i eren persones treballadores i nobles, sense vicis coneguts, amb l’única idea al cap de traure endavant a les seues famílies. Han hagut de lluitar sempre per tot i mai ningú els ha regalat res. Perquè el destí juga eixes males passades? No és just, no ho és…

Al deixar a ma mare t’he cridat. Noa no està bé… Si tot el del germà del meu avi em pareix injust no sé com expressar el de Noa… Perquè? Ell és sol un xiquet. Perquè ha de passar per tot açò?

No entenc res, i al meu cap es repeteix sempre la mateixa paraula: perquè?
Espere que Noa millore prompte i encara que sé que no serà gens fàcil, desitge amb tota la meua ànima que es recupere tan ràpid puga…

Sé que no estàs bé menudeta i odie estar lluny de tu i no saber com ajudar-te… Ho sent…

Grip

Feia ja molts anys, tal vegada, tenint en compte la meua sort, massa temps, que escapava de la maleïda grip. El 2011 ha acabat amb el cicle i ja duc més de tres dies dormint, dormint i dormint. He passat més temps amb els ulls tancats en tres dies del que solc tindre'ls en un mes!

He estat a casa i he limitat els meus moviments als estrictament necessaris, la meua alimentació s'ha reduït a fruita i coses congelades, no he fet ningun tipus d'esforç, però així i tot estic cansat, molt cansat...

Cada dia intente eixir, fer coses, estar actiu, però el meu cos em demana una treva i forçadament, no tinc més remei que donar-li-la. Em note sense ànims, sense espenta, sense l'energia que cada dia em fa moure i fer mil i una coses, i no m'agrada aquesta sensació...

M'agradaria tindre't a prop. Potser siga egoista desitjar que estigues amb mi en aquests moments, perquè la majoria del temps crec que ni tan sols parlaria, però no t'imagines quan m'agradaria dormir amb el cap recolzat en tu. Que a l'obrir els ulls per un instants veguera la teua imatge. Agarrar la teua mà per a dormir i passar el temps al teu costat.

Ja fa dies que no et veig, i quan ho vaig fer em vaig quedar amb fam de tu! Espere que tot vaja bé i poder tenir-te a prop de nou prompte menudeta!

Et trobe tant a faltar...

Feliç any nou!

De ben segur no va ser el millor sopar i de ben segur no va ser la millor nit de festa que hem passat junts però segur que va ser la meua millor entrada d'any...

No recorde ningun sopar de cap d'any més mal organitzat. Des del principi fins el final. Cada plat era pitjor que l'anterior i fins i tot la coca-cola s'ofenia si intentaves fer cali-motxo amb allò que l'home del bar anomenava vi. Et recorde davant meu, sense menjar i respirant a dures penes. Què mal ho vaig passar de vore't!

A la platja tot va millorar. Potser per l'efecte de l'alcohol, potser perquè ja no estàvem tan angoixats, potser perquè ja estaves més relaxada o potser per un conjunt de tot. Ens vàrem riure, vàrem ballar per primera vegada junts i sobretot et vaig besar una i mil vegades, et tenia al meu costat i vaig ser feliç cada vegada que vaig vore un somriure a la teua cara.

Haguérem de tornar prompte a casa, a l'endemà havíem de matinar. La veritat és què no em va importar gens, de fet ho vaig agrair. Tenia moltes ganes de passar la nit a casa amb tu, de sentir el teu cos nu junt al meu, d'abraçar-te després de jugar i de besar-te abans de dormir. De besar-te al despertar i de descobrir com cada vegada que passem junts la nit quan meravellosa eres al dormir. De trencar el meu somni de despertar al teu costat amb el bon dia que es diu mig dormint. De no passar fam de tu...

Et vaig perdre dins d'un vagó de tren de nou i vaig caminar fins al cotxe sense ninguna altra idea al cap que la de tornar a vore't...

Gràcies pel millor cap d'any de mai...

Estado de emergencia

Temprano, muy temprano y frío, muy frío. Así despierto la mañana del ya famoso sábado.

Tardo entre poco y nada en prepararme y salir. Aunque mis ojos pesan hoy, mis piernas no dudan en soportar cualquier peso que se les eche encima. Llevo dos semanas fuera de casa y otras pocas más sin verte y por fin, en unas horas, todo esto estará solucionado.

El primero ha salido bien. Respiro profundo y aliviado. Salvo algún problemilla con uno de los muchos gigantes rubios que pueblan este país por el coche de alquiler (como siempre que vengo aquí), la mañana sigue el curso esperado. Nunca había estado en Zurich y me apetecía explorar un nuevo pedazo de mundo. Pronto todo cambió, y mis ganas de ver aquello se perdieron tras unos pocos metros recorridos a gran velocidad.

Letras rojas, muchas letras rojas y todas apuntando a un mismo destino… No quería esperar lo esperado ni pensar en lo que desde el principio me pasaba por la cabeza pero el egoísmo humano, la soberbia y la falta de escrúpulos golpearon a mi sentido común hasta hacerlo despertar de forma brusca.

¡Otra puta vez! ¿Porque siempre me pasan las cosas cuando más ganas tengo de verte? Recorro el aeropuerto en busca de información. Pregunto a gente que ni conozco y nadie sabe nada. Quemo el teléfono a llamadas al mismo ritmo que mi esperanza se va convirtiendo en cenizas…

Después de una batalla contra otros muchos inocentes consigo un papel donde va impresa la esperanza de verte, aunque sea, un día más tarde. Me repito que podría ser peor, que mire a mi alrededor y vea la desesperación de aquellos que no han conseguido aún nada, pero no puedo pensar sinó en que podría ser mejor, en que debería ser mejor!

En este hotel rodeado de nieve que lo cubre todo pienso en ti en cada instante, pienso en tu sonrisa y en tus ojos y pienso en las ganas enormes que tengo de darte un beso. Pienso en mañana y en olvidar esto y me repito para intentar consolarme que cada cosa que pasa tiene un sentido y que tarde o temprano, al final, el tiempo pone todo en su sitio…

¡Hasta mañana mi niña!

Lluny

Fa molta fred. Fred com no recordava en molt de temps, i el meu cos sols demana un descans que no s'ha guanyat i un menjar que de ben segur no necessita.

Els dies ací són curts i tristos. Desperte i és obscur i a l'eixir de l'edifici on passe el dia és més obscur encara si cap. No sé si es per la fred o per la necessitat de tu però cada cosa que faig, per simple que siga, suposa un gran esforç... Lluite cada vesprada contra l'apatia que em convida a no fer res i intente relacionar-me amb gent de la qual ni tan sols conec el nom.

Camine a la nit mentre la neu s'amuntega a les meues sabates. Camine sense saber on, camine sol i no pense, sols anime al temps amb totes les forces que la fred em permet a que siga més ràpid...

El cap de setmana s'ha fet etern i conec per primera vegada el significat de l'expressió "Matar el temps". Tinc coses a fer però no tinc gana de fer-les. Perquè? No ho sé, i com ja saps, no m'agrada no saber les coses que faig...

L'únic que vull és vore't, vore't i estar amb tu. Tornar a tenir-te a prop, sentir la teua pell junt a la meua i somriure... Vull tornar a tenir el somriure estúpid que apareix sense jo voler quan et tinc a prop.

Neva menudeta, neva molt. T'imagine abraçada a mi lluitant junts contra la fred i gaudint de la llibertat que sols uns quants milers de kilòmetres ens poden donar. Recordes Groningen? Jo no ho oblidaré mai, i menys ací a pocs kilòmetres d'allí...

Et vull menudeta! No t'imagines quan et trobe a faltar...

Nervis, nervis i més nervis!

Buf! Els últims dies han sigut una passada! No he parat ni un segon, i els nervis no m'han deixat gaire menjar ni dormir...

Feia temps que la buscava, i fou quasi per casualitat que la trobara a Pamplona. Des del dia de la telefonada no he parat ni un segon. Pujant a Pamplona, visitant els bancs, molestant un i altres, buscant i buscant per internet i sobretot intentant que de tot aquell caos aparegués el teu regal...

Avui era el dia... Com desde ja fa uns dies he sigut més ràpid que el rellotge i m'he adelantat a cada segon del dia. Cridades desde primera hora, nervis desde el primer segon i molt al meu pesar, alguna que altra mentida necessària per a que tot isquera com estava planejat.
He arribat a Madrid abans del previst però més tard que el transportista. Ja comencem! He pensat mentre accelerava un poc més del que devia. El xic m'ha fet un favor i m'ha esperat. He intentat recompensar-lo com bonament he pogut, però era conscient que ni tots els diners del món podrien recompensar-lo si tot eixia bé...

Ara ja sols quedava anar a per tu i ja estava tot. O això almenys pensava... De camí a la teua feina he començat a pensar en la possibilitat de que algú la furtés. He fet mitja volta i he passat un parell de vegades per davant d'ella i tot pareixia al seu lloc. Sí, potser he sigut un poc maniàtic, però l'estrés dels últims dies no em deixava pensar en gelat... No pot ser! He tornat a pensar mentre accelerava de nou per tal de no arribar tard a per tu. El temps havia passat volant entre la descàrrega i la vigilància, i si m'enganyava de camí o passava qualsevol imprevist no arribaria a hora a per tu. Afortunadament tot ha anat bé, i he tingut fins i tot, temps de fer un café més o menys relaxat mentre t'esperava.

El camí a ta casa (després d'una altra mentida) se'm fa etern. Estic nerviós, i sols espere que tot vaja bé...

Per fi t'he donat els papers, per fi l'has vista i encara que hui no has reaccionat massa, la teua cara i els teus ulls han sigut recompensa més que suficient pels mals moments d'aquests dies. Espere que la gaudeixques i que tingues molt de compte, perquè si et passara qualsevol cosa em moriria...

Quan m'agrada vore't feliç, quan m'agrada que el teu somriure òmpliga la teua meravellosa cara, quan m'agrada que m'abraces, quan m'agrada estar amb tu...

Gaudeix-la menudeta meua! Quan m'agradaria poder estar amb tu les primeres voltes...

Avui com sempre, et trobaré molt a faltar...

Gazzz!

Ya tenía ganas. Había contado cada segundo para volver a verte, y por fin lo hacia de nuevo. El tiempo es tan lento lejos de ti...

Empezamos nuestro fin de semana conduciendo, lo acabé conduciendo, a mitad estuvimos conduciendo y el poco tiempo que no lo hicimos lo pasamos viendo a gente conducir. Normal que me pasase tan de prisa!

Es curioso el hecho de pasar tanto tiempo conduciendo y, pese a que disfruto haciéndolo, lo mejor del fin de semana haya pasado sin hacerlo... Poder pasear contigo, poder cenar contigo, poder dormir contigo. Pequeños y cotidianos detalles que desgraciadamente no son tan cotidianos para nosotros han llenado un maravilloso fin de semana...

Sabes? Hacía mucho tiempo que no lo pasaba tan mal como en la estación del tren... Te vi perderte en las entrañas de esa enorme serpiente de metal que te llevaría lejos y sentí sobre mi todo el peso del mundo, me sentí débil, pequeño, impotente... Quería pasar la miserable línea que nos separaba, cogerte fuerte del brazo y llevarte fuera de todo aquel tumulto, marcharnos a casa los dos y decirte que ya no me separaría de tu lado, pero sabía que no podía... Pero te prometo que podré, y espero poder pronto, porque las esperas sin ti son simplemente insoportables...

Te echo muchísimo de menos pekeñaja...